Producció de textos

LA CANÇÓ POPULAR

La nostra llengua ha viscut etapes d'esplendor arreu del nostre territori, però, malauradament també ha viscut etapes de tempesta i de conflicte. Sense anar més lluny a l'època de la dictadura, on moltes persones van renegar de la seua pròpia llengua per a passar-se a una forastera com a distintiu de classe o signe de prestigi.
Doncs bé, durant tots eixos llargs períodes on parlar en valencià estava quasi prohibit i on anar a l'escola per a aprendre en la llengua materna era quasi un sacrilegi, hi van haver una sèrie de lligams o estructures que van ser fonamentals per a que l'essència  de la nostra cultura i les nostres arrels no quedaren per sempre en l'oblit.
Un d'aquestos  nuclis de difusió cultural i lingüística fou la cançó popular. Una cançó que va fer possible que aquelles històries, reals o fictícies, que contaven els nostres avis passaren de generació en generació sense que ningú pogués aturar-les. 
De segur que tots nosaltres recordem aquelles cançons que cantàvem quan ens reuniem amb la família, amb els amics, quan anàvem d'acampada, etc. Qui no recorda cançons com El tio Toni més vell que l'oli, La Panderola, La vall del riu vermell o El tio Pep se'n va a muro? jo si que ho recorde, i ho recorde amb la nostalgia que implica saber la transcendència i les connotacions implícites que aquelles cançons tenien al seu dia. 
Ara, des de la societat actual i des de la llunyania, m'agradaria donar el meu reconeixement i les meues gratificacions a eixes cançons que han anat passant de pares a fills i que han estat un dels fonaments per a que ningú de nosaltres oblide les nostres arrels, i per això vos deixe ací una de les cançons populars que millor recors em duen.

 




TÉ NASSOS LA COSA!

Només cal llegir el preàmbul del Decret sobre el plurilingüisme al nostre territori per a trobar la primera actuació dels trilers que tenim com a governants. Ja en aquest apartat parlen de “programes d’educació bilingüe que es van aplicar en el sistema educatiu en valencià a partir de l’any 1997...”  D’aquesta manera es posen la medalla de un projecte lingüístic educatiu que no els correspon.

Aquestos programes d’educació bilingüe es van començar a dur a terme l’any 1983, molt abans del que aquestos ens volen fer creure. Potser el PIP entrara en vigor l’any que diuen, però no el PIL o el PEV que van entrar molt abans. Si són capaços de mentir, ja al preàmbul, pensant que tots el demés son menys intel·ligents que ells mateix, doncs estan apanyats, perquè no és així.

El que han de fer per a demostrar-nos que realment són intel·ligents és posar-se d’acord amb la comunitat educativa i aquells col·lectius que realment saben quines són les mancances i les demandes del sistema educatiu, pel que a política lingüística es refereix, i saber trobar una solució real per a salvaguardar la nostra llengua i la qualitat d’un sistema que ha de ser fonamental per a una societat de qualitat.  

 

EDUCACIÓ MULTICULTURAL

Com diu Xavier LLuch, a l’escola del s.XXI s’ha d’educar per a viure en societats diverses, plurals i multiculturals. Amb aquest tipus d’educació, les societats democràtiques s’enforteixen i s’enriqueixen amb principis fonamentals com la justícia, la igualtat i la llibertat. D’aquesta manera, aquesta educació es converteix en un repte, al mateix temps que una obligació, proporcionant a cadascú les eines i l’ensenyament que puga necessitar.

Aquesta educació multicultural és necessària, ja que vivim a un món interracial i globalitzat i en el que els conflictes ètnics i interracials i les tensions s’han convertit en alguna cosa casi quotidiana.

Si som capaços de transmetre tots aquestos valors dintre de l’aula, el més menuts podran sentir la diversitat amb naturalitat, allunyant-se de tots aquells prejudicis que la societat va creant. Han de comprendre i respectar altres costums, religions,tradicions... per a, d’aquesta manera, ser respectuosos i comprensius amb tots els demés.  

Si l'escola pot aconseguir tot açò, de segur que mols dels conflictes que ara ens invaeixen desapareixeran de la normalitat de la nostra societat.

 


VISIÓ CRÍTICA

"Una llengua no mor perquè els que no la saben no l'aprenen, una llengua mor perquè els que la saben no la parlen"  Joan Fuster. 

Davant aquesta afirmació del gran Fuster, de vegades he pogut observar actituds, tant als centres educatius com a la Facultat de Magisteri, de falta d'implicació amb la nostra llengua.  És a dir, si cadascún de nosaltres volem transmetre, algún dia, lels arrels de la nostra cultura, hem d'estar totalment implicats amb aquestes. 

Quantes vegades hem escoltat als centres o a la mateixa Facultat aquella expressió que diu "Yo no hablo el valenciano, pero lo entiendo".  Igual que el meu gos, com dirien al meu poble.

En ocasions, el problema no sols està en l'actitud dels qui no han adquirit les competències corresponents en la nostra llengua per a estar capacitats per a la docència, en moltes ocasions aquesta situació la provoca la pròpia Facultat de Magisteri, ja que no és igual d'estricta per a concedir els certificats dels nivells obligatoris, depenent de la llengua que siga. El que vull dir amb açò és que si a la Universitat es tant estricta com és per a concedir el nivell B1 d'anglés, aleshores, per què concedeix el nivell corresponent del valencià a aquelles persones què, en realitat, no el tenen?

Després volen ser un model just i integrador d'Universitat. Però en realitat el que estan fent amb aquesta actitud és desprestigiar la nostra llengua front a altres que, pot ser, no el tinguen, a més de marginar als futurs docents a l'hora de realitzar aquesta tasca.

TANCAMENT DE RTVV


Malauradament, hem assistit amb dolor al tancament de la nostra TV. Una televisió que, a molts, ens ha donat la possibilitat d'escoltar dibuixos, notícies, programes d'entreteniment... en la llengua amb la qual ens hem desenvolupat amb normalitat des de que tenim ús de raó. Doncs bé, què passa? què podem fer-hi? Pel què hem pogut veure durant els últims mesos, no podem fer res. Estem assistint, sense ser conscients, a una mena de dictadura promoguda per aquells que repudien les seues arrels i acceptada amb submissió per tot el poble.
Per uns dies, vaig arribar a pensar que la nostra societat estava viva. Que no estàvem morts, que sols estàvem dormits i que una espurna ens havia despertat de sobte. Res més lluny de la realitat. Aquella foguera que va provocar l'espurna, prompte es va apagar. Sembla que tots ens hem tornat al llit del qual un dia ens havien despertat amb un esglai.
 Ho anem a deixar així? Crec que sí. Alguns somiant que les urnes ens donen una segona oportunitat. Altres restant-li importància a un esdeveniment que en té, i molta i amb unes conseqüències socials i culturals molt perilloses. Altres penedint-se d'haver format part de l'aparell propagandístic d'uns mangants. I finalment, els més incoherents, tractant d'amagar el cap baix de l'ala esperant a que amaine la tronada.
 De qualsevol manera, nosaltres hem estat còmplices d'un atac molt greu a les nostres senyes d'identitat sense, segurament, haver fet tot el què podiem haver fet. Ens mereixem alguna cosa millor?


                                    

NORMES DE CASTELLÓ 1932


"La consolidació de les Normes d'Ortografia Valenciana l'any 1932 fou un fet importantíssim per al ressorgiment, afirmació i consolidació del tret més característic del nostre poble "

                                                                                                                          Enric Valor.

Les Normes de Castelló o Normes del 32 és el nom amb què es coneix l'acord que signaren, a Castelló de la Plana l'any 1932, els representants de la cultura, política i institucions culturals de tot el País Valencià, on es certificava l'admissió de la reforma ortogràfica que s'havia dut a terme a Catalunya per l'Institut d'Estudis Catalans, encara que amb matisos. Aquesta reforma es va dur a terme amb Pompeu Fabra com a principal exponent i s'havia materialitzat en la columna vertebrada de la llengua amb les Normes ortogràfiques de 1913 i la Gramàtica catalana l'any 1918. Amb la consolidació dels criteris ortogràfics es va aconseguir un important avanç en la consolidació de la nostra llengua al nostre territori i es va donar un important salt qualitatiu en els estudis lingüístics al País Valencià.

DIGLÒSSIA?

La definició de diglòssia segons Fishman, que trobem als apunts, es refereix a aquella situació lingüística d'un territori en què una llengua (A) ocupa els àmbits formals i l'altra llengua (B), aquells àmbits informals.

Al nostre context lingüístic va ser Ninyoles qui va introduir el concepte de diglòssia, deixant de considerar-se com a bilingüe la nostra comunitat lingüística, situació que, per sort, ha canviat durant l'últim segle. Però hi existeix un apartat dels apunts en què discrepe. És aquell en què se'ns explica que aquesta situació sols es dóna a Catalunya i en menor mesura a les Illes Balears.

Pense que aquesta situació també ha anat canviant i millorant al País Valencià, ja que la llengua que sovint s'utilitza a aquells àmbits formals és el català, encara que també existeix sempre l'opció de desenvolupar-se a aquestos àmbits en espanyol.

Sovint podem observar l'ús de la nostra llengua als àmbits acadèmics, a l'administració pública, i fins no fa molt, als mitjans de comunicació. Per tant, la meua opinió al respecte sobre aquesta situació, és què al nostre territori aquesta situació és molt pareguda a aquella què es dóna a Catalunya, o al menys és el què vull pensar.