Teoria T1.3

T1.3 Normativització i normalització.

NORMALITZACIÓ  És l'única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística i es basa en:

- Voluntat política

- Normativització

- Estandarització

- Política lingüística

VOLUNTAT POLÍTICA Els governants han de protegir i resguardar el gran patrimomi cultural que és una llengua. Han de tenir voluntat per a defensar les llengües minoritzades que s'hi troben al seu territori. Però perquè una política tinga èxit, els parlants han de ser lleials a la llengua.

NORMATIVITZACIÓ Els filòlegs fan una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, regles ortogràfiques, etc. per tal de difondre-la als àmbits d'ús cultes.

ESTANDARITZACIÓ El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua. Tots els parlants es veuen identificats.

POLÍTICA LINGÜÍSTICA Es crea una direcció de política lingüística que fa una planificació lingüística.

NORMATIVITZACIÓ A principis del s.XX es combinen una sèrie de factors que afavoreixen la culminació del procés de normativització. Pompeu Fabra hagué d'oposar-se a l'anarquia ortogràfica existent i amb els seu col·laboradors va redactar:

- 1913, Les Normes Ortogràfiques.

- 1918, La Gramàtica.

- 1919-28, Les Converses Filològiques.

Amb aquesta obra, la llengua es va dotar d'una normativa unificada tenint en compte el català antic i el modern, adoptant neologismes i llatinismes i depurant-la de barbarismes. Tota la societat adoptà les normes.

Normes ortogràfiques de 1913

Basades en criteris fonèticodialectals ( fer correspondre fonema amb grafia fixant-se en dialectes que mantenen els fonemes originals) i etimològics (Se segueix la solució ortogràfica adoptada pel llatí).

La tradició ortogràfica catalana ha estat influïda i barrejada amb la castelana, el que fa que després del s. XV resulte difícil demostrar quines són les grafies genuïnes.

LA MORFOLOGIA I EL LÈXIC Per tal d'evitar secessionismes innecessaris l'IEC admeté totes les variants morfològiques:

- Jo digui/ jo diga

- Jo parle/ jo parlo

- etc

En 1932 es publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana. Havia finalitzat el procés de normativització i una vegada promulgades aquestes normes foren ràpidament acceptades per tots.

Amb l'autonomia valenciana, els requisits per a iniciar un procés de normalització estan en marxa: la voluntat dels governants, que tenen un talant democràtic, permet establir una política lingüística per protegir la llengua minoritzada i frenar el seu procés de desaparició difonent i consolidant la llengua estàndard i la normativa lingüística. El curs 1979/80 comença la introducció d'una nova assignatura, el valencià, que se sumava, com una assignatura més, al sistema educatiu no universitari. És així com s'assoleix un deute històric amb el poble valencià. Per a milers de xiquets i xiquetes significaria estudiar la seua llengua, en la varietat estàndard i culta, i per a molts xiquets i xiquetes la possibilitat d'aprendre la llengua del seu poble, dels seus avantpassats o dels seus pares, que l'havien abandonada per qüestions polítiques i socials.

Per a  impulsar l'ús de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics, als mitjans de comunicació i a l'administració pública, a més de la demarcació lingüística dels pobles que predomina el valencià o el castellà, ja que la nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques.

L'ENSENYAMENT La introducció de l'ensenyament del valencià a les escoles té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en valencià i castellà. En acabar l'ensenyança obligatòria, l'alumnat deu conèixer per igual, ambdues llengües. El camí que es contempla per a arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües s'anomena educació bilingüe, i té tres vies o programes:

1. PEV (Programa d'ensenyament en valencià).

2. PIL (Programa d'immersió lingüística).

3. PIP (Programa d'incorporació progressiva).