T1.1 Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística: repercussions en l'àmbit escolar.
LLENGUATGE
LLENGUATGE
El llenguatge és la capacitat comunicativa dels éssers humans per a relacionar-se al seu context social a partir d'un codi que consta d'elements interns i externs. Els elements interns són aquells que conformen l'estructura lingüística com la fonètica, la fonologia o el lèxic entre altres. Aquesta estructura lingüística és la que estudia l'essència de la llengua. D'altra banda, els elements externs del llenguatge són les relacions que hi ha entre la llengua i la societat, és a dir, l'ús lingüístic per a poder comunicar-nos.
LA SOCIOLINGÜÍSTICA
la sociolingüística és una disciplina que a més d'encarregar-se de l'estudi de les condicions d'existència d'una llengua, analitza l'ús lingüístic al seu context social i investiga les relacions entre dita llengua i el medi sociocultural on es practica. Tot açò tenint en compte totes les variables sociolingüístiques que puguen intervenir:
- Àmbit
- Territori
- Varietats lingüístiques
- Categoria
- Temes
- Context
- Intencions i manera
Per tant, la competència lingüística està fonamentada en el domini de tots els àmbits o registres.
MONOLINGÜISME
El monolingüisme és l'existència d'una sola comunitat lingüística dins d'un mateix estat. El monolingüisme individual té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual i el social es produeix quan en el context d'una determinada societat s'usa una sola llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.
El monolingüisme és una situació extranya i la norma general és el plurilingüisme, ja que existeixen més de 6000 llengües i 200 estats aproximadament.
LLENGUA MINORITÀRIA
És aquella amb un nombre reduït de parlants. a Europa es consideren llengües minoritàries el català, el suec, el danés, noruec, finlandés, lituà, èuscar, albanés...
LLENGUA MINORITZADA (castellà a Puerto Rico)
És aquella que pateix la interposició d'una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística (àmbits formals). No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada.
BILINGÜISME
Entenem per bilingüisme el cas més simple de plurilingüisme, o el què és el mateix, aquelles situacions en les què sols hi ha dues llengües en contacte. Es tracta d'un concepte polisèmic i s'ha entés per bilingüisme la capacitat d'un individu d'utilitzar dues o més llengües al mateix nivell, situació utòpica que no existeix a la realitat.
DIFERENTS CLASSES DE BILINGÜISME
- INDIVIDUAL
- TERRITORIAL
- SOCIAL
B. Individual: És la capacitat d'una persona per a emprar dues llengües, és la menor expressió de poliglotisme. Existeixen casos tan distints com:
- Segons el grau d'ús de la llengua: passiu si l'entén però no el parla i actiu si l'entén i també el parla.
- Segons el grau de domini de les llengües: simètric si totes les llengües es conèixden igual i asimètric si alguna es domina més que les altres.
- Segons la motivació psicològica: instrumental si l'aprenentatge es per motius laborals o econòmics (anglés)i integratiu si l'aprenentatge és per motiu integratiu (immigrants).
B. Social: Es tracta de situacions on el bilingüisme afecta col·lectius sencers que formen grups socials. S'usen dues llengües que alternen segons unes normes d'ús establertes. les situacions poden ser molt diverses depenent del factor que atenem. El bilingüisme social amaga una situació de desigualtat, ja que no es tracta d'un fet natural si tenim en compte que una societat només té la necessitat d'una llengua per a comunicar-se. Per tant, aquest tipus de bilingüisme no és més que una hipòtesi. És per aquesta situació que sociolingüistes com Aracil i Ninyoles han denunciat el que ells denominen mite del bilingüisme. Les societats bilingües ho són per que s'han vist abocades a ell. El discurs bilingüista se'ns presenta com un pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de substitució lingüística.
B. Territorial: És aquell que trobem a un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia. Ex. Al País Valencià amb unes comarques castellanoparlants i unes altres catalanoparlants. Aquest bilingüisme és estudiat per la geografia lingüística i no per la sociolingüística.
Com hem pogut comprovar, el terme bilingüisme queda reduït a "situació en que s'usen dues llengües". Per això els sociolingüistes hen introduït altres conceptes més específics:
- diglòssia
- conflicte lingüístic
- procés de substitució
DIGLÒSSIA: Segons Ferguson (1959) és la situació en què coexisteixen dues varietats d'una mateixa llengua, partint de l'anàlisi de casos on existeix una varietat literària molt allunyada de la varietat oral, una llengua amb distints registres (Àrab formal molt allunyat del col·loquial). Es parla de distribució funcional d'aquestes dues varietats d'una llengua.
D'altra banda, Fishman (1971) plantaja aquesta designació per a aquella situació en què una llengua A ocupa els àmbits formals i l'altra B, els àmbits informals. Mitjançant aquesta concepció de la diglòssia Fishman descriu diferents situacions possibles tenint en compte els àmbits d'ús i la competència individual envers les dues llengües coexistents i així descriu les quatre situacions següents:
- situació de diglòssia i bilingüisme: Societatas en les què els seus membres són capaços d'expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes. Paraguai: Castellà A i guaraní B.
- situació de diglòssia sense bilingüisme: Societats on l'èlit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe
- situació de bilingüisme sense diglòssia: Aquell que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat.
- situació sense diglòssia i sense bilingüisme: Aquelles comunitats monolingües.
Al nostre context va ser L. Ninyoles qui va introduir el concepte de diglòssia en el sentit de diglòssia externa. Es deixá de considerar com a bilingüe la comunitat lingüística catalana per a passar a identificar-se com a diglòssia, encara que açò ha canviat, ja que el català és la llengua de prestigi en àmbits formals, encara que poser només a Catalunya.
1- La diglòssia establesix una estricta diferenciació entre varietats A (formals) i B (informals), però en la nostra comunitat lingüística observem que la llengua A (castellà) també ha passat a usar-se ampliament en àmbits informals.
2- La diglòssia es manifesta com una situació estable i entre nosaltres la situació és inestable i tendent a la substitució lingüística.
3- Molts consideren que l'arrel del problema es trobava en la falta de prestigi. Però si s'observa la situació de llengües prestigioses, com el castellà a Puesto Rico, s'arriba a la conclusió que tampoc és correcte aquest plantejament.
SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA: Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant un sistema en els diversos àmbits d'ús. És una situació dinàmica i inestable. Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d'ús d'una altra pròpia d'un territori. Una vegada que una comunitat lingüística entra en aquesta situació, el desenllaç serà la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera o la normalització. En el cas de substitució, el procés és el següent:
Una llengua d'una altra comunitat lingüística, per raons polítiques, hegemòniques, etc, entra a ocupar certs àmbits d'ús de la llengua pròpia.
1a. Etapa més llarga. Procés de bilingüització.Les classes altes, les poblacions més grans, els joves... són els primers en adoptar la segona llengua i aquesta comença a ocupar funcions formals en detriment de la pròpia.
2a. Procés de monolingüització en la llengua dominant. A poc a poc es va abandonant la llengua dominada i és suplantada per la llengua dominadora. És una fase molt ràpida i apareixen diversos problemes com l'autoodi (els que han canviat de llengua reneguen de la pròpia), mitificació del bilingüisme (falsa creença en la compatibilitat de les dues llengües), creació de prejudicis lingüístics que condicionen la predisposició a aprendre o utilitzar una llengua (prejudicis socials sense base científica com llengües superiors o inferiors, fàcils o difícils...) i bilingüisme unidireccional (la llengua dominant ha esdevingut en necessària i sufucuent i els parlants de la dominada es veuen necessitats d'aprendre la dominadora i els de la llengua dominant no tenen cap necessitat d'aprendre la dominada).
Per últim, quan el procés s'ha completat, tenim l'abandonament absolut de la llengua dominada i l'ús exclusiu de la llengua nova.
Un fenòmen paral·lel a la substitució lingüística, és el de la interposició o mediatització que es produeix quan la llengua dominant interfereix en les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món. Parlem de cultures satèl·lit:
- Els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua.
- Els immigrants aprenen la llengua dominant per a integrar-se i no la pròpia de la comunitat.
- Els prèstecs lèxics d'una tercera llengua s'adapten a través de la llengua dominant.
La interferència lingüística.
Canvis en l'estructura d'una llengua motivats per la influència d'una altra. En situacions de substitució lingüística la interferència l'exerceix la llengua dominant i pot arribar a desfigurar totalment la dominada.
- Interferència fònica
- Interferència lèxica o semàntica
- Interferència morfosintàctica
Weinreich (1953) va plantejar l'existència de factors socioculturals que actuaven com a estímul o fre de la interferència lingüística:
1. Prestigi o valor social de la llengua.
2. Grau de lleialtat lingüística dels parlants.
3. Dimensions del grup bilingüe i homogeneitat o diferenciació sociocultural.
NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA
La normalització és un procés de resposta al conflicte lingüístic a més d'un procés de cohesió de la comunitat lingüística qeue pretén recuperar els àmbits d'ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia . Aquest procés implica el reconeixement del conflicte com a una situació que cal superar. Per a aconseguir la normalitat s'ha d'incidir als següents aspectes: augmentar el nombre de parlants, augmentar la freqüència d'ús, ocupar tots els àmbits d'ús i creació de normes favorables a la llengua dominada.
La normalització és sempre una decisió històrica conscient que implica canvis culturals, polítics, socials i una actitud favorable cap a la llengua i va lligada a altres procesos modernitzadors de la societat. Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:
1. La normativització (codificació de la llengua).
2. La intervenció sociopolítica, la política lingüística.
POLÍTICA LINGÜÍSTICA és l'activitat que desenvolupa un govern sobre l'ús de les llengües que pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada. És la gestió del plurilingüisme. Existeixen dos tipus d'accions dels poders públics sobre les llengües, bé siga per acció o per omissió:
- Liberalisme o no intervenció (es deixa que un procés de conflicte es desenvolupe).
- Dirigisme o intervenció (es publiquen lleis, decrets, etc, que poden servir per a mantenir l'hegemonia d'una llengua o pel contrari frenar el procés de substitució)
MODELS Hi ha dos tipus de models teòrics en les fòrmules legislatives de les polítiques lingüístiques:
- Principi de personalitat (permet que un individu dispose dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l'estat plurilingüe on es trobe)
- Principi de territorialtat (només concedeix els beneficis públics d'una llengua dins d'una zona ben delimitada d'un estat, però no en la seua totalitat terrirorial)
Exs:
- A Bèlgica o Suïssa impera el principi de territorialitat, és a dir, si un ciutadà canvia de zona lingüística ja no disposa dels seus drets lingüístics.
- A Finlàndia, en canvi, tots els parlants de suec i de finés tenen els seus drets lingüístics garantits a tot el país. És el principi de personalitat.
- Els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua.
- Els immigrants aprenen la llengua dominant per a integrar-se i no la pròpia de la comunitat.
- Els prèstecs lèxics d'una tercera llengua s'adapten a través de la llengua dominant.
La interferència lingüística.
Canvis en l'estructura d'una llengua motivats per la influència d'una altra. En situacions de substitució lingüística la interferència l'exerceix la llengua dominant i pot arribar a desfigurar totalment la dominada.
- Interferència fònica
- Interferència lèxica o semàntica
- Interferència morfosintàctica
Weinreich (1953) va plantejar l'existència de factors socioculturals que actuaven com a estímul o fre de la interferència lingüística:
1. Prestigi o valor social de la llengua.
2. Grau de lleialtat lingüística dels parlants.
3. Dimensions del grup bilingüe i homogeneitat o diferenciació sociocultural.
NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA
La normalització és un procés de resposta al conflicte lingüístic a més d'un procés de cohesió de la comunitat lingüística qeue pretén recuperar els àmbits d'ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia . Aquest procés implica el reconeixement del conflicte com a una situació que cal superar. Per a aconseguir la normalitat s'ha d'incidir als següents aspectes: augmentar el nombre de parlants, augmentar la freqüència d'ús, ocupar tots els àmbits d'ús i creació de normes favorables a la llengua dominada.
La normalització és sempre una decisió històrica conscient que implica canvis culturals, polítics, socials i una actitud favorable cap a la llengua i va lligada a altres procesos modernitzadors de la societat. Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:
1. La normativització (codificació de la llengua).
2. La intervenció sociopolítica, la política lingüística.
POLÍTICA LINGÜÍSTICA és l'activitat que desenvolupa un govern sobre l'ús de les llengües que pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada. És la gestió del plurilingüisme. Existeixen dos tipus d'accions dels poders públics sobre les llengües, bé siga per acció o per omissió:
- Liberalisme o no intervenció (es deixa que un procés de conflicte es desenvolupe).
- Dirigisme o intervenció (es publiquen lleis, decrets, etc, que poden servir per a mantenir l'hegemonia d'una llengua o pel contrari frenar el procés de substitució)
MODELS Hi ha dos tipus de models teòrics en les fòrmules legislatives de les polítiques lingüístiques:
- Principi de personalitat (permet que un individu dispose dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l'estat plurilingüe on es trobe)
- Principi de territorialtat (només concedeix els beneficis públics d'una llengua dins d'una zona ben delimitada d'un estat, però no en la seua totalitat terrirorial)
Exs:
- A Bèlgica o Suïssa impera el principi de territorialitat, és a dir, si un ciutadà canvia de zona lingüística ja no disposa dels seus drets lingüístics.
- A Finlàndia, en canvi, tots els parlants de suec i de finés tenen els seus drets lingüístics garantits a tot el país. És el principi de personalitat.
- A l'estat espanyol tenim un model mixt, ja que per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat i per a gallecs, bascs, valencians i catalans el de territorialitat. Així es perpetua el conflicte lingüístic, de manera que uns estan obligats a conèixer dues llengües i altres només una, l'oficial a tot l'estat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada